Aquí podreu llegir i gaudir de tots els contes que han escrit els nens i nenes de l’escola i que van ser premiats als Jocs Florals d’aquest passat 23 d’abril.

El jurat integrat per Maite Pujol i Alba Martí (representants d’educació infantil), Mª Carme Nogué (representant de cicle inicial), Dolores Luceno (representant de cicle mitjà), Maite Ceballos (representant de cicle superior), Bet Serra (secretària) i Alba Grau (caps d’estudis) es va reunir el dia 20 d’abril de 2015, per deliberar sobre les obres premiades a l’edició d’enguany.

Aquest curs hi heu participat els i les alumnes de primària i heu participat en la modalitat de prosa.

Els membres del jurat hem comprovat, a través de la lectura dels vostres treballs, la il·lusió que hi heu posat i ens ha estat molt difícil arribar al veredicte final.

Considerem que un certamen d’aquest tipus té l’objectiu prioritari de fer estimar la llengua catalana i adonar-se del poder de la comunicació, de poder jugar amb el llenguatge i avançar en el seu coneixement i la seva utilització.

Creiem que aquest objectiu s’ha assolit per la majoria de vosaltres, en el sentit que cada un dels treballs presentats suposa un interès i un esforç que sens dubte us ha portar a una millora per anar avançant.

Aprofitem també per felicitar a tots els mestres que us ajuden i us acompanyen en aquest procés de descoberta de les paraules.

Felicitem els seleccionats i us animem a tots a continuar en aquesta tasca.

Enhorabona!

                                                                                             Vic, 23 d’abril de 2015

RELACIÓ DE PREMIATS 2015

CATEGORIA A:  alumnes de 1r

Títol Nom
1r premi  El país de l’arc de Sant Martí i la bruixa  1r A
1r premi  La tortuga Timi  1r B
1r premi  Les ulleres de la iaia Mercè  1r C

 

CATEGORIA B:  alumnes de 2n

Pseudònim Títol Nom
Accèssit  Estel La granota Quica Laia Puntí
2n premi  Lorenzo Un llapis molt espavilat Marçal Sala
1r premi  Planeta La família Fiona Serra

 

CATEGORIA C:  alumnes de 3r

Pseudònim Títol Nom
Accèssit  Síndria La lluna i el tresor Núria Crusellas
2n premi  Tí Qui ha estat més utilitzat Martí Boixader
1r premi  Agulletes Les agulles que caminen Ferran Quílez

 

CATEGORIA D:  alumnes de 4t

Pseudònim Títol Nom
Accèssit  Pasta de dents Un dia de carnaval Laura Sánchez
2n premi  Rei Barbaro La llibreria màgica Martí Colom
1r premi  Kiwi La guitarra amb una sola corda Martí Bertrans

 

CATEGORIA E:  alumnes de 5è

Pseudònim Títol Nom
Accèssit  Gelat El monstre Marc Sala
Accèssit  Fafa El nen que mai fa els deures Àlex Casassas
2n premi  Estrella La pagesa ballarina Alba López
1r premi  Rollito L’arbre màgic Mar Jutglà

 

CATEGORIA F:  alumnes de 6è

Pseudònim Títol Nom
Accèssit  El cavall El cavall que es perd pel bosc Anna Boixaderas
2n premi  Sóc jo Somiar pot ajudar Xènia Molist
1r premi  Maquinista El tren del nou món Laura Quílez

 

Curs: 1r A
Categoria: A
Modalitat: Prosa

Fa molts i molts anys en un país anomenat  “Arc de Sant Martí”, molt lluny d’aquí, en un dia de primavera, hi havia un grup d’ocells i papallones volant tranquil·lament,  de cop i volta va venir una ventada molt forta, que se’ls va emportar tots.

Van anar a parar en una cova, allà es van trobar a la bruixa “Berruga Verda”, que els va dir que ella havia provocat la ventada per fer-los anar cap a la cova, poder-los convertir en granotes malvades perquè volia que espantessin a la gent del poble de l’arc de Sant Martí.

La bruixa va fer una poció, quan va tenir-la apunt la va  escampar per sobre de tots les ocelles i papallones.

L’endemà al mati  tots s’havien convertir en granotes malvades i van anar a les cases del poble i es van amagar a sota el llit i es van posar a saltar. Els habitants del poble en veure-les es van espantar i van marxar corrents a demanar ajuda al Rei.

Després el Rei, com que tenia molts poders , va tancar els ulls, va desfer l’encanteri dels ocells i papallones.  I com el Rei, es el que havia creat la bruixa, va fer un encanteri i li va treure els poders.

I el poble de l’Arc de Sant Martí va viure tranquil sense la bruixa “Berruga Verda”.  Vet aquí un gat, vet aquí un gos aquest conte s’ha fos.

Nens i nenes de 1r A

 

Curs: 1r B
Categoria: A
Modalitat: Prosa

La Timi era una tortuga de terra que volia aprendre a nedar.

Un dia que passejava per la sorra va trobar un paper que anunciava un curset de natació i s’hi va apuntar.

El primer dia tenia molta por i ho va provar en una piscina petita i anant molt poc a poc.

Després ho va provar en una piscina mitjana i  va anar una mica més de pressa. Al final  es va atrevir a ficar-se en una de més gran i  ja anava molt més ràpid.

Estava molt contenta perquè ja sabia nedar. Els seus pares també estaven molt contents i la van felicitar.

Amb els seus amics del curset de natació ho van anar a celebrar al mar. Van fer una cursa i la va guanyar. Com a premi li van fer un pastís en forma de tortuga i se’l van menjar.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos!

Nens i nenes de 1r B

 

Curs: 1r C
Categoria: A
Modalitat: Prosa

Hi havia una vegada una iaia que es deia Mercè.
Tenia els cabells grisos i la cara rodoneta.
A sobre del nas , sempre duia unes ulleres de color blau.
Una nit quan va anar a dormir, va deixar les ulleres a la tauleta de nit, com sempre  feia.
Al dia següent quan se les anava a posar, no les va trobar.
Va buscar per tota la casa i no eren en lloc.
Al final va anar al jardí  i a sota d’una rosa vermella les va veure.
No entenia com havien anat a parar allà.
A la nit una ventada, havia entrat  per la finestra i se les havia emportat fins al jardí.
Allà estaven tan tranquil·les, olorant totes les flors.
La iaia Mercè va estar molt contenta de veure-hi bé com abans.

I conte contat, ja s’ha acabat.

Nens i nenes de 1r C

Pseudònim: Estel
Categoria: B
Modalitat: Prosa

Fa molts i molts anys, hi havia una granota que es deia Quica i vivia en un llac. Estava llegint un conte que parlava del llac de les meravelles i va decidir anar-hi.

Es va preparar la motxilla i va començar el camí. Es va trobar amb un mussol que es deia Martí i li va preguntar:

–       On vas?
–       Vaig a buscar el llac de les meravelles.
–       Però si no existeix aquest llac!.
–       Doncs jo crec que si que existeix.
–      Bé. Ves-lo a buscar.
–       El vaig a buscar i veuràs que existeix.

Pel camí es va trobar un ànec i un peix que li deien el mateix, però la granota continuava el camí. Va trobar el llac i ho va dir al mussol, a l’ànec i també al peix i es van fer amics.

Vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Laia Puntí
Accèssit

 

Pseudònim: Lorenzo
Categoria: B
Modalitat: prosa

Hi havia una vegada un nen que es deia Joel. Cada dia, a l’escola, el renyaven perquè tenia un llapis molt petit. Un dia se’n va anar a comprar-ne un altre. Ara estava molt content perquè l’endemà, a l’escola, no el renyarien. Però resulta que el llapis era màgic. Quan hi va començar a treballar el llapis li feia tot. Hi havia una bona notícia:Treia bones notes! Però també hi havia una mala notícia: no aprenia res!  Fins que un dia va decidir anar-ne a comprar un altre. Quan el va comprar va demanar si era màgic. La senyora de la botiga li va dir que només en tenien un que no era màgic. El van buscar i rebuscar i al final el van trobar.

Ara s’esforça i per això treu bones notes.

Marçal Sala
2n premi

 

Pseudònim: Planeta
Categoria: B
Modalitat: Prosa

Fa dos anys, en un mar profund, hi vivia una tortuga amb la seva família. Un dia, la tortuga Ona va anar a l’escola. Va esmorzar, va preparar la motxilla… i va anar a l’escola. Quan va ser allà, va dir adéu a la seva mare i va començar a treballar. Va treballar i treballar fins que va sentir un soroll: riiiing!. Era el timbre, podien anar una estona al pati!.

Quan es van acabar les classes, la tortuga va agafar la motxilla i va sortir a esperar la seva família. Va esperar i esperar, però la seva família no venia. La tortuga estava molt preocupada, però el seu amic pop la consolava. La tortuga va dir al pop: – pop, me’n vaig a buscar la meva família. El pop va dir que ell també volia anar a buscar la seva.

La tortuga li va dir que podia anar a buscar-la, però ja sabeu que el mar és molt gran i no s’acaba mai.

Però bé, van agafar i van començar a caminar. Cada cop les aigües eren més fosques, com la nit.

De sobte es van adonar que hi havia un animal  més cap enllà. S’hi van acostar molt poc a poc i l’animal va sortir. Resulta que era un tauró!. Tots dos van marxar cames ajudeu-me!, però el tauró els perseguia igualment.

Quan van veure una roca es van apartar i com que el tauró anava tan esverat , va xocar contra la roca. Per fi s’havien desfet del tauró!.

Buscaven i buscaven però no trobaven la família de la tortuga. El pop va dir:- tortuga!, em sembla que veig la teva família.

Van córrer cap allà i la van trobar. Van anar cap a casa i quan van obrir la porta tothom va dir: felicitats!. Era l’aniversari de la tortuga. Havien fet la seva festa mentre ella els buscava. I darrera la porta hi havia un sac de confits, que tots els nens se’n llepen els dits.

Fiona Serra
1r premi

 

Pseudònim: Síndria
Categoria: C
Modalitat: Prosa

Una vegada hi havia una família de conills que vivia en un cau del bosc.

La filla es deia Lluna, i li agradava molt anar a jugar i saltar pel voltant del cau, però sempre havia volgut anar a fer excursions per tot el bosc, ben lluny.

Una nit la Lluna se’n va anar del cau i va arribar fins al bosc espès, i allà es va perdre. Tenia molta por, i va plorar, però per allà passava un esquirol que li va donar un  anell màgic:

-Hola Lluna!
-Eh, com saps que em dic Lluna?
-Perquè amb aquest anell, ho puc saber tot.
-També pots saber què fan els mes pares?
-És clar que si!
-Doncs em pots donar l’anell?
-D’acord.
-Gràcies i adéu esquirol.

I  la Lluna se’n va anar. Pel camí va saber que hi havien unes serps que tenien amagat un mapa d’un tresor. I com que no era gens poruga va decidir de buscar-lo. Quan van marxar les serps, la Lluna va anar a desenterrar el mapa i el va agafar. Va trobar el tresor i quan va intentar obrir-lo va veure que no tenia la clau.

Després va sentir que les serps amagaven el mapa per trobar la clau, i quan les serps van marxar va agafar el mapa. En aquell mapa va veure que per trobar la clau havia de passar per molts perills però ella no tenia por.

Va començar amb el primer perill. En una plana molt tranquil·la hi havia centenars de llops i la Lluna havia de passar per allà. Per poder passar es va posar una colònia que feia adormir als que l’oloraven, i així va aconseguir que els llops s’adormissin. I ella va poder passar.

El segon perill era que hi havia uns caçadors amb escopetes, però la Lluna que era molt ràpida s’anava camuflant entre els arbustos, i també va poder passar.

El tercer i últim perill era que hi havia una cascada amb foc, i a sota hi havia hienes. La Lluna va poder passar la cascada de foc perquè anava saltant per les roques que queien. Però les hienes no les podia passar i anava pensant per ella mateixa:

–       Si tingués algun amic que m’ajudés…
–       Hola Lluna! –va dir l’esquirol.
–       Esquirol! Com ho has sabut que era aquí si no tenies l’anell màgic?
–       És que en tinc un altre! -va dir l’esquirol.
–       Em podries ajudar a agafar la clau que hi ha al darrere de les hienes?
–       És clar que sí.

Mentre la Lluna passava per davant de les hienes per despistar-les, l’esquirol aprofitava per agafar la clau. I d’aquesta manera van aconseguir emportar-se-la. Amb la clau van tornar cap a con hi havia el tresor i el va obrir; a dintre  hi havia moltes monedes d’or i joies.

L’esquirol i la Lluna se les van repartir i la Lluna va dir:

-Em podries ajudar a arribar fins a casa meva?
– Tu què creus?
-Que sí –li  va respondre la Lluna.
-Doncs ho has endevinat. Anem.

I la Lluna i l’esquirol se’n van anar cap a casa. El pare i la mare de la Lluna van estar molt contents i quan van veure tot aquell tresor van demanar:

-Què són aquestes joies i monedes que portes?
-És que hem trobat un tresor.

I aquella família de conills va ser rica per sempre més.

Núria Crusellas
Accèssit

 

Pseudònim: Tí
Categoria: C
Modalitat: Prosa

Som a dintre l’estoig. Però no un d’aquells estoigs “espellofats”, no. Un estoig maco. Té dibuixos de flors, animalets, estrelles… Més ben dit, té una mica de tot. D’acord, deixem això de l’estoig i entrem-hi, que estem anant fora del tema.

El Llapis, la Goma, el Bolígraf i la Maquineta de fer punta s’estan discutint. El Llapis és alt, prim i amb bastant mal geni; mai està d’acord amb els altres. Ah! I és de la marca STAEDLER®. La Maquineta, en canvi, és baixeta i, normalment, (al revés del Llapis) sempre està d’acord amb els altres. Però aquest cop no. El Bolígraf és bastant igual que el Llapis, i la Goma que la Maquineta.

Estaven fent unes eleccions per saber qui era el més utilitzat de tots quatre. El Rosa, el Negre i el Marró votaven la Maquineta. El Lila, el Vermell i el Verd, votaven el Bolígraf. El Taronja, el Gris i el Blau votaven la Goma. I el Blau Fosc, el Groc i el Verd Fosc votaven el Llapis.

No sé per què votaven una vegada i una altra, si sempre hi havia el mateix resultat, sempre tots tenien tres vots. I sempre deien el resultat:

-Empatats! Tots tenen tres vots!- deien les Tisores, i així sempre igual. I diuen que van passar anys barallant-se. Ei,  i si algun dia trobeu l’estoig mireu a dintre i digueu-me si encara s’estan barallant o no. Espero que ja no es barallin!

Martí Boixader
2n premi

 

Pseudònim: Agulletes
Categoria: C
Modalitat: Prosa

Hi havia una vegada unes agulles d’un rellotge; una es deia Tic i l’altra Tac.

La Tac que era la més gran es movia més ràpid, i la Tic que era la més petita és movia més a poc a poc.

Un dia el rellotge va caure i es va trencar, i les agulles es van trobar sense rellotge. Van decidir anar a cercar-ne un altre de nou. Van mirar a l’habitació del nen de la casa, al menjador, a la cuina  però res, no hi havia cap rellotge a qui li faltessin agulles. Entre les dues van decidir d’anar a buscar-ne un de nou.

Van mirar a la plaça del poble, a un rellotge d’un nen, a l’església, a la catedral… a  molts llocs. Però a cap rellotge li faltaven les agulles.

Però després d’anar caminant tant se’ls va  acudir una idea:

-Per què no anem a cal rellotger?- va dir la Tac.
-Bona idea -va dir la Tic.
-I on es?
-És a la plaça.
-Anem-hi!

I tots dos van anar a veure el rellotger de la plaça.

-Hola!-van dir totes dues a l’hora.
-Hola!-va respondre el rellotger-. Què voleu?
-Que tens un rellotge sense agulles? -va demanar la Tac.
– No però us en puc fabricar un.
-Oh, que bé. Moltes gràcies.
– De res. Quedeu-vos aquí a la botiga, que us haureu d’esperar uns quants dies.

I s’hi van quedar fins que un dia el rellotger les va ficar a dins d’un rellotge que havia fabricat i ho va embolicar tot.

Elles van notar que se les emportaven.

Quan l’amo de la casa va obrir la caixa, elles es van adonar que tornaven a la seva antiga casa!

I van ser molt felices.

I vet aquí la Tic i vet aquí la Tac el seu conte s’ha acabat.

Ferran Quílez
1r premi

 

Pseudònim: Pasta de dents
Categoria: D
Modalitat: Prosa

Un vint-i-u de febrer, la Carlota, la Margot, en Joan i en Nil van voler anar al

Carnaval de Torelló. Tot això va començar quan la Carlota va proposar anar-hi.

Aquest grup d’amics es van preparar les disfresses. La Margot  es va vestir de pirata, en Joan de monstre i en Nil de fantasma, però la Carlota no va trobar cap disfressa i va dir:

-No  podré venir al Carnaval !

En Nil li va contestar:

-No passa res, pots venir sense disfressa!

La Carlota va dir:

-Val! Ja vindré !

I en Joan i la Margot van afegir:

-Que divertit serà !

La Carlota, pensant, pensant, va dir:

-Tinc una idea fenomenal, m’inventaré una  disfressa de rockera.

Es va fer de nit i els quatre amics van quedar a la plaça on començava el carnaval. Allà van veure a la Carlota i es van quedar bocabadats.

En Nil va dir:

-Que maca que vas!

I la Carlota va respondre:

-Gràcies!

Va començar el Carnaval, es van posar a ballar i conte contat, aquest conte s’ha acabat!

Laura Sánchez
Accèssit

 

Pseudònim: Rei Barbaro
Categoria: D
Modalitat: Prosa

Hi havia una vegada un nen que es deia Michael que li agradava molt llegir. Un dia li va demanar  a la seva mare si podia anar a la biblioteca i la seva mare li va contestar que sí.

Un cop allà anava agafant llibres i més llibres ,li agradaven tant i tant, que cada dia hi anava, fins que un dia els va llegir tots.

Un dia quan va arribar a la biblioteca va demanar: -Hi ha més llibres? És que ja  me’ls he llegit tots.

El noi de la recepció li contestà : -Com que te’ls has llegit tots? Doncs ara m’ajudaràs a  ordenar la biblioteca  i potser trobaràs algun  llibre que no hagis llegit.

En Michael va ordenar tots els llibres fins que no va poder  més. Però es va adonar que tots els llibres que havia ordenat eren encantats. Van començar a sortir tots els protagonistes dels contes.

Després  va recordar  que hi havia un llibre, el núm. 4.964,  que deia que per desfer l’encanteri s’havia  de posar cada protagonista en el seu conte, si no, cada vegada  anirien  apareixent més personatges. Sort  que ell sabia tots els contes de la biblioteca i ho va poder fer molt ràpid. Va posar els llibres al seu lloc corresponent i  se’n va anar a casa a  sopar.

L’endemà  va anar a la biblioteca i el bibliotecari de la recepció li va dir:

-Com que has ordenat la biblioteca tan bé et regalaré el llibre més bonic del món!

I conte contat ja s’ha acabat.

Martí Colom
2n premi

 

Pseudònim: Kiwi
Categoria:  D
Modalitat: Prosa

Hi havia una vegada un nen que es deia Pep. En Pep era moreno i sabia tocar molt bé la guitarra. El dia del seu aniversari havia d’actuar en un concert.

La  seva guitarra era de les millors del mercat, però només tenia una corda i no sonava gaire bé. Només li quedava una corda perquè en un concert se li havien trencat les altres cinc.

La guitarra estava trista perquè el seu amo, en Pep, no la volia pel concert i va decidir d’anar a buscar les cordes que li faltaven. Va anar a veure el contrabaix d’en Tutuballa i li va preguntar :

– Em pots donar una corda si us plau?
– Es clar que sí perquè ets el meu amic i em sembla que en Tutuballa no s’enfadarà. – Va respondre el contrabaix.

Llavors la guitarra d’en Pep se’n va anar a veure el violí de l’Anna Fashion i li va preguntar si li podia donar una corda. El violí li va contestar :

-Es clar que sí perquè ets el meu amic i segurament l’Anna Fashion no s’enfadarà.

Després, el contrabaix d’en Tutuballa i el violí de l’Anna Fashion li van dir:

-I les tres últimes cordes d’on les trauràs?

-No ho sé, però com que sou els meus amics i vosaltres ara mateix només

teniu tres cordes, així estem tots igual!

Finalment,  el concert va ser un gran èxit, ja que el contrabaix d’en Tutuballa, el violí de l’Anna Fashion i la guitarra d’en Pep van tocar de meravella.

Martí Bertrans
1r premi

 

Pseudònim:  Gelat
Categoria: E
Modalitat: Prosa

Una vegada hi havia un nen, una nena i el seu pare que vivien junts en una caseta. El seu pare treballava en un museu. L’amo del museu, li va demanar que si ell, volia investigar algun tema, que si li agradaria treballar en algun projecte. El pare li va dir que sí, que li feia molta il·lusió fer-ho, però que li agradaria fer-ho amb els seus fills. L’amo Li va donar permís per fer-ho així.

El pare portava una samarreta de color negre i els fills portaven una samarreta groga. Els tres hi van anar a investigar i quan van arribar al punt on havien de començar. Van entrar i de cop la porta es va tancar, no van poder sortir perquè hi va haver un terratrèmol. Al cap d’una estona van poder sortir. Després es van trobar una cova i a dins d’aquesta cova, un casc de Víking. El van agafar per portar-lo al museu. Al cap de molta estona, el nen es va trobar una serp gegant i es van espantar, van marxar corrents.

En un altre lloc, van trobar un riu on hi havia un cocodril molt gran, igual que la serp i no el podien travessar ni nedant. Buscant per als voltants, van trobar una corda i la van lligar a un arbre i l’altre cap de la corda a un altre arbre, van fer com una tirolina. Però el pare es va encallar i no es podia deslligar, no es podia moure.
Van veure que hi havia un amic del pare i li van demanar ajuda. Al final van poder, tornar a casa i van viure feliços per sempre més.

Marc Sala
Accèssit

 

Pseudònim: Fafa
Categoria: E
Modalitat: Narració

Fa una setmana a en Joan li va passar una cosa molt curiosa. En Joan tenia deures de l’escola, eren deures de mates però ell s’estimava més jugar a la play amb els seus amics. Per en Joan fer deures era un “pal” molt gros!

Un dia en Joan estava a casa seva i jugava a la play amb els seus amics quan els deures de matemàtiques van sortir del llibre i varen marxar a la discoteca. Als números els hi va agradar molt saltar i ballar. A la nit, quan els deures van tornar a casa d’en Joan li van demanar perdó per haver-se escapat del llibre.

Àlex Casassas
Accèssit

 

Pseudònim: Estrella
Categoria: E
Modalitat: Prosa

Hi havia una vegada una nena que es deia Marta. La Marta tenia 11 anys. Tenia els cabells rosos, ulls blaus com la pluja i un nas petit.

Portava un vestit rosa de pagesa, perquè la Marta , era pagesa i vivia en una granja amb els seus pares.

La Marta tenia un secret. El seu  secret era que a ella,  li agradava molt ballar però els seus pares no li deixaven, i la Marta estava farta perquè ella volia ballar, ballar i ballar!.

Un dia la Marta es va escapar per trobar un lloc per ballar. Al cap de moltes hores buscant, el va trobar, a partir d’aquell dia, ja va anar a  ballar, hi anava sempre que podia.

Un dia el seu pare va anar a comprar i la va veure ballant , la va agafar pel braç i la va portar a casa, estava molt enfadat. El pare li va dir que estava molt cansat d’anar-li dient sempre que no volia que balles, però la Marta no li feia cas.

La Marta va continuant ballant. Però un dia la Marta es va fer mal ballant. Es va trencar la cama, va anar a l’hospital i el seu pare li va dir:

–      Ho veus Marta, jo sabia que alguna cosa et passaria si continuaves ballant!
–      Sí, però jo no ho sabia!- va dir la Marta.
–      Mira jo i la teva mare, érem ballarins, fins que ens vam trencar la cama i vam jurar que la nostra filla no ballaria, mai.
–      OHH perquè no m’ho havíeu explicat, No  sabia res d’això, jo!

La Marta va estar 2 mesos sense poder ballar i el seu pare la va veure tan trista, que li va dir:

–      Marta no et preocupis, pots tornar a ballar, però amb una condició, no et tornis a escapar.
–      Val pare, no em tornaré a escapar.

Finalment tots van estar contents, per sempre més.

Amb aquesta història vull dir, que sempre abans de fer alguna cosa malament s’ha de parlar amb algú, explicar-li, perquè segur que algú et pot explicar alguna cosa que podràs aprendre.

Alba López
2n premi

 

Pseudònim:  Rollito
Categoria: E
Modalitat: Prosa

Hola em dic Emma, tinc 13 anys i m’agrada molt la fotografia. Ara us explicaré una cosa que em va passar fa uns quants dies.

Era un dia de cada dia, encara estava al llit, era al matí i tenia vacances d’estiu. Al cap d’una estona vaig decidir llevar-me i obrir la finestra. Feia un dia emboirat, ple de tristesa, però…un moment! No he dit que tenia vacances d’estiu? Sí, Sí com ho sentiu, era estiu i hi havia boira, no m’ho podia creure! Vaig anar a preparar-me l’esmorzar, quan ja me’l vaig acabar, els pares encara dormien i aleshores els vaig intentar despertar però no es despertaven, que estrany. Al cap d’una estona vaig veure una llum, una llum flotant a l’aire com si em volgués dir alguna cosa, la vaig seguir i no se ni per on ni com però em va portar en un lloc màgic.

Un lloc ple de criatures estranyes però alhora maques i interessants, el paisatge era verd, amb diferents tons blaus, roses, liles…uns colors tant vius i màgics. Se’m va acostar una criatura d’aquelles, per ser més exactes era una barreja de fada i follet que es deia fadels.

Em va preguntar com em deia i jo li vaig contestar:

– Hola em dic Emma i tu com et dius?
– Em dic…. – Un soroll molt fort no va poder deixar acabar la frase d’aquella fadel.

De cop i volta va passar una manada d’éssers estranys, semblaven molt espantats. La fadel em va dir:

– Em dic l’Exi i ara corre, segueix-me, t’haig d’explicar una cosa.
– Quina cosa? – Va dir l’Emma.
– Una, tu segueix-me.

Al cap d’una estona van arribar a una cova i l’Emma va dir:

– Què em vols dir?
– És una cosa molt important i que no pots dir a ningú del teu país.

El que passa és que el rei d’aquest país està molt enfadat amb nosaltres, les fadels i ens vol matar a totes i llavors la nostra espècie pot acabar desapareixent. La l’Ecxi va acabar que li regalimava una goteta per la galta i jo li vaig dir:

– No passa res perquè això no passarà.
– Ja ho se, perquè la unió i la força és el més important.
– Gràcies, ningú no m’havia dit mai aquestes paraules tan maques, ara que ja se que ets bona persona, t’ensenyaré les meves amigues.

De cop van sortir cinc fadels amagades d’un arbre i una d’elles em va dir:

– Hola em dic Micxi.
– I jo Immi – Després jo vaig dir:
– Quins noms més bonics.
– Gràcies jo em dic Emili.
– A i jo Lisi- De cop una que s’havia quedat en un racó em va fir:
– Ei, falto jo que em dic Stefi. La l’Exi ja t’ha explicat el què està passant oi?
– Sí és molt greu però us ajudaré – vaig respondre jo, i vam començar a pensar un pla.

Però abans de començar em van dir que el Rei, estava enfadat amb elles perquè ell es pensava que havien estat les culpables del robatori de l’arbre màgic. L’arbre màgic és un arbre que fa tots els fruits: llimones, taronges….

Però em van explicar que no havien set elles les que havien robat l’arbre màgic. Deien que havien set els follenisis (una espècie de follets) amb qui mai havien set amics, són unes persones cruels, malignes i van fer que el rei es cregués que l’havíem robat nosaltres. Jo els hi vaig preguntar perquè els folletisis havien fet això i em van respondre:

– Perquè sempre busquen la foscor, la venjança i ara ens ha tocat el rebre a nosaltres.
– I què podem fer? Vaig demanar jo.
– L’arbre màgic el tenen els folletisis. Els hi podem agafar l’arbre, i portar-li al Rei i així ens creurà i veurà que no havíem set nosaltres – Va dir l’Emili.

Així que ens vam posar en acció. Era de nit i no hi havia lluna, només brillaven les estrelles al cel. Ens vam dirigir cap al poblat dels follensis a poc a poc.

A l’entrada i vam veure dos vigilants (follensis) els encarregats de vigilar l’entrada, ens i vam acostar, a poc a poc i vam mirar molt sorpreses, que estaven dormint com uns troncs, i ens i vam acostar encara més i més a poc a poc, varem actuar ràpid i varem passar la porta. Llavors ens varem amagar en un arbust i vam escoltar a dos follensis que encara estaven desperts i semblava que vigilessin molt a veure si algú els escoltava. Un d’ells va dir:

–       Val, ho sigui que demà anirem a parlar amb el rei i li direm una altra mentida de les fades i farem veure que ens han estat molestant.

L’altre va dir:

–       Ja sabia que ho entendries.

Nosaltres xiuxiuejant ens varem dir:

–       Demà anirem amb el rei, abans que ells, i li explicarem.

Vàrem marxar i el següent dia ben d’hora al matí, els hi varem dir a totes les fades el que havíem sentit i tots ens varem reunir i varem pensar que …. unes anaven a explicar-li tot al rei i unes altres buscarien pistes per convèncer al rei que dèiem la veritat.

A mi em va tocar anar a buscar pistes amb unes fades que no coneixia, semblaven simpàtiques però també venia amb mi l’Emma i la Micxi. Llavors quan totes estaven a punt, unes es van dirigir direcció cap al palau del rei, i les altres a buscar pistes. Jo que ja estava buscant pistes vaig dir:

–       Potser si l’arbre màgic estava plantat al palau si no m’equivoco potser i trobem alguna pista allà – i vaig començar a córrer. Dic vaig, perquè elles van començar a volar fins arribar al jardí del palau sense que ningú ens pogués veure, vam començar a mirar i rastrejar per tot arreu però al cap d’una estona buscant, continuàvem sense saber n’hi trobar cap pista. El cap d’hores i hores seguíem igual només que estàvem esgotades, molt esgotades.

Al final vam decidir d’anar al palau, ja que les altres també i eren. Ah però també us haig de dir que si que vam trobar una pista… Una petjada on es veia perfectament la sola de la sabata però no en treien res perquè no sabíem de qui era. Potser d’un guàrdia de la cort, vés a saber. De totes maneres ens vam concentrar i ens vam dirigir per una porta del jardí i vam veure que donava a dins del castell. Un cop érem totes a dins vam registrar tot el castell fins que vam veure una porta que estava mig ajustada i vam mirar per allà i de cop…. Ens van obrir la porta i ens van obligar a entrar. Allà hi havia les altres fades, els fadelsis, el rei, i no se quants soldats més que estaven tots reunits i ens van fer seure com tots els altres, menys els soldats, per suposat, ells estaven seriosos i posats com un pal. De cop jo vaig veure la sola d’un dels fadelsis que em sonava d’alguna cosa. I li vaig preguntar a una que tenia al costat i em va dir que era igual que la que havíem trobat al jardí.

Tot això va passar mentre els fidelsis feien el seu discurset que no havia servit de res perquè quan li vam dir això al rei es va quedar de pedra.

Llavors, ho més ben dit, finalment, vam sortir al jardí i tots els que estàvem presents allà, vam veure com era veritat i el rei va dir:

–       Molt bé, estic molt orgullós de vosaltres fades i amb vosaltres gens, esteu castigats.

I tot va començar un altre cop a la normalitat i jo em vaig acomiadar de les fades i vaig tornar a casa meva. Els meus pares ja s’havien llevat i m’estaven buscant però no se’n van assabentar de res, però,….tsssss, no els hi digueu res. Adéu.

Mar Jutglà
1r premi

 

Pseudònim: El cavall
Categoria: F
Modalitat: Prosa

Hi havia una vegada en una ciutat llunyana, un cavall que vivia en una casa al centre de la ciutat molt gran de maons. El cavall era de color marró clar i la seva cua brillava com el sol. La crinera era de color blanc i a sota les potes portava ferradures, aquestes eren de ferro i cada cop que el cavall caminava feien un soroll molt al·legant. Tenia la pell fina com la seda i unes potes fortes com un roure. El cavall solia anar cada dia a buscar llenya. El bosc era tenebrós, d’aquells que hi fa molta por passa-hi. Tenia uns arbres molt alts, amb  les fulles seques  i no hi havia flors. En aquesta casa hi vivia la mare del cavall que es deia Nua. Quan aquella nit la mare del cavall l’hi va dir:

–      Fill ves a buscar llenya al bosc i no et perdis
–      D’acord hi aniré .- Va respondre en Nino

A la tornada feia tant vent que les informacions de “centre ciutat” es van girar i ell, en lloc d’anar a casa seva, va anar cap el bosc tenebrós. La mare es va començar a preocupar quan va veure que el seu fill no tornava, i anava dient:

–      On ets fill!

I la mare veia que el fill  no responia.

El fill va travessar tot el bosc sol i va arribar a casa sobre les 4 de la matinada. La mare era desperta donant voltes per tot arreu. Quan va tocar el timbre, va dir:

–      Si us plau, que sigui el meu fill.

Ho era. Havia arribat cansat i brut. El  cavall pensava.

–      Que no em renyin si us plau.

No el va renyar però l’hi va demanar explicacions. El cavall els hi va donar:

–      Mare, quan tornava feia molt vent i les fletxes d’anar a la ciutat i d’anar cap al bosc tenebrós  es van gira  i en lloc d’anar cap a casa m’he trobat el bosc. Desprès quan me n’he adonat he girat cua .

EL CAVALL I LA SEVA MARE  VAN SER FELIÇOS I EL CAVALL NO ES VA PERDRE PEL BOSC.

Anna Boixaderas
Accèssit

 

Pseudònim: Sóc jo
Categoria: F
Modalitat: Prosa

La Gisela era una nena normal, tot i que dels seus somnis, no es pot dir el mateix.

Tot va començar el dia del seu aniversari. Al moment de bufar les espelmes. Va demanar un desig: “Vull que tot el que somiï és faci realitat”.

Se’n va anar a dormir molt contenta. Aquella nit va somiar que feien un examen sorpresa de matemàtiques. Es va llevar, preocupada pel control. Un cop a l’escola, la Gisela va córrer cap a l’Emma, la seva millor amiga i li va explicar tot sense descuidar-se ni un detall. L’Emma va dir:

–       De veritat!

Va sonar el timbre i va començar la classe, tots van entrar. El mestre és va posar al davant de la classe, i va dir:

–       Avui farem un examen sorpresa de mates per veure qui escolta i qui no.

Ella va pensar: “desig complert”.

L’endemà va somiar que un nen anava amb pijama a l’escola. La nit següent que els mestres anaven disfressats de pallassos i així cada dia. Les coses que somiava cada vegada feien més riure.

Van anar passant els dies i un dia a l’escola l’Emma li va dir:

–       Gisela tinc una idea, ahir vas veure per les notícies que els africans, s’estan morint de gana.
–       No!- va dir la Gisela.
–       Doncs pots somiar que ells… –va contestar l’Emma
–       Bona idea, somiaré això –va respondre la Gisela.
“Desig complert”

Al cap de 20 anys, es va posar a treballar en una ONG que es deia:

Aliments Sense Fronteres.

Cada dia somiava i de bon matí li apareixia menjar a casa seva, trobava tot d’aliments al seu jardí. El portava allà a on el necessitaven a l’Àfrica, a l’Índia, i a molt altres llocs.

Suposo que amb aquesta història heu après a no llençar o deixar menjar el plat, per que mentre aquí deixem o llencem menjar a un altre lloc s’estan morint de gana.

Xènia Molist
2n premi

 

Pseudònim: Maquinista
Categoria: F
Modalitat: Prosa

Ja fa tres anys, vaig emprendre un llarg viatge dalt d’un tren, el tren del nou món. Aquest tren sortia des dels meus pensaments amb la intenció de trobar una cosa: un món perfecte.

Un cop dalt del tren, a la primera parada, va pujar un home d’aspecte misteriós, de pell fosca i amb una fesomia trista. Com que jo sóc molt curiosa i amb ganes d’ajudar a la gent que ho necessita, vaig decidir preguntar-li què li passava.

-“ Per què estàs trist? ’’ li vaig preguntar.
-“ Perquè quan passo pel carrer i vaig a comprar… tota la gent em mira amb cara estranya, volent dir “ aparta’t d’aquí ’’. Em sento com si visqués en un altre món ’’.

De sobte es va acostar una ombra que semblava la d’un nen, i que semblava que havia escoltat la nostra conversa.

-“ Jo ja sé què és sentir-se sol. Mira’m, vaig amb cadira de rodes. A l’hora del pati els nens em deixen sol, arraconat, apartat d’ells ’’.

De sobte em vaig adonar d’una cosa: Que mai trobaria un món perfecte. Cadascú pot pensar que el seu món és injust, però, us heu posat a la pell d’altres persones que ho passen pitjor que vosaltres?

Prometeu-me que alguna vegada, pujareu dalt d’un tren imaginari i que un cop a dalt, valorareu tot el que teniu i a totes les persones que us estimen.

Laura Quílez
1r premi